Posem-nos a punt.

Tan sols queda un mes per la Diada i, evidentment, per una altra mobilització independentista (aquest any en són cinc que en faran una). La cinquena Diada consecutiva en que una gran part del poble català surt al carrer per reivindicar la independència massivament, pacíficament i alegrement.
Durant aquests anys les mobilitzacions han estat organitzades per l'Assemblea Nacional Catalana (els últims anys conjuntament amb Òmnium Cultural), representant de la transversalitat de l'independentisme i peça indispensable per l'agitació de masses que han aconseguit Diada rere Diada.

Sovint han sigut criticats i boicotejats pels sectors més esquerranistes de l'independentisme argumentant que l'Assemblea estava controlada i sota els interessos de Convergència, que no contemplava la totalitat de la nació, etc. A partir d'aquestes premisses del tot idealistes es justificava una actitud immobilista i sectària.
És innegable, però, el caràcter mobilitzador i agitador que ha tingut l'ANC des de la seva creació, òbviament amb contradiccions que no són més que el reflex de les mateixes contradiccions que té qualsevol moviment que basi el seu sentit polític en la transversalitat. A part, que en les seves últimes reivindicacions apareixen la defensa de transports dignes, la lluita contra la pobresa energètica i l'acolliment de persones refugiades.
Des de la meva òptica apostaria per participar en aquests espais i contraposar les diferents visions de l'independentisme, sempre en clau constructiva, aconseguint així afegir el discurs propi al discurs d'una organització que ha arribat a mobilitzat enormes masses.

Tornant a la Diada d'enguany cal remarcar la seva excepcionalitat ja que és la primera en que es farà una mobilització tenint un procés institucional en marxa per avançar cap a la independència.
Doncs, observant l'escenari podríem pensar que mobilitzar-se ja no té sentit perquè ja hi ha algú treballant pel que demanàvem. És tot el contrari, ara mateix és el moment més important que el poble surti al carrer i no només per reivindicar la independència, sinó que ha d'anar més enllà i ha de contemplar dues vessants que són molt importants:
Una és exigir als polítics que estan treballant-hi que realitzin passos ferms, sense infantilismes ni picabaralles del tot inútils. Com he dit abans, un moviment com l'independentisme comporta unes contradiccions molt difícils de resoldre que exigeixen dedicació, seriositat, debat i consens per part de tothom. I qui millor que el poble per exigir tot això als dos partits polítics que han d'orquestrar el camí cap a la independència? Que com deia aquell vers de la Grândola...

O povo é quem mais ordena

L'altra és aprofundir en la confrontació amb l'Estat espanyol, ja hem vist algunes amenaces en reprimir els nostres representants i com ens tombaven lleis pròpies. Hem d'aprofitar la seva repressió per denunciar-la i revertir-la en més desobediència sobre els pilars de la legitimitat que dóna el poble mobilitzat.
La tendència dels propers mesos hauria de ser que cada municipi es concentrés cada cop que hi hagués un atac a la sobirania del nostre país, coordinadament amb la resta de municipis i amb unes pautes conjuntes de denúncia. Òbviament en atacs més durs el moviment independentista hauria de ser ràpid i eficaç tot convocant una gran mostra de rebuig. Que com deia l'Allende...

La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada.

Esclaus dels autoenganys.

Quan Podemos va irrompre al panorama polític un gran dubte l'acompanyava, com un partit amb idees tan "radicals" en aquell moment tenia el suport de les grans empreses de comunicació? Com era possible que empreses vinculades al PP donessin veu, setmana rere setmana, en programes d'alta audiència a aquell paio que parlava de nacionalitzar els bancs i sectors estratègics, un paio que al 2012 deia que si fos català també seria independentista? Com era possible?
Tot es va anar clarificant quan del discurs reformista anava caminant cap al discurs populista, on els cotxes oficials van passar a ser més importants que nacionalitzar un banc, on ara diu "me mojo y me sumerjo, no quiero que Cataluña se vaya de España, quiero que Cataluña siga dentro de España". Doncs clar que era possible, el bipartidisme no s'aguantava per enlloc, es necessitava un recanvi i rejovenir el PSOE era impossible.
Així doncs, potser tenim una explicació a que no hi hagi hagut una vaga general estatal des del 2012, un fet contrari al que hauria de passar quan la situació social ha empitjorat greument. En aquesta i moltes altres ocasions, analitzant com han transcorregut els fets abans i després de l'aparició de Podemos, només podem arribar a la conclusió que ha desmobilitzat a les classes populars.
També s'ha d'entendre la irrupció de Podemos a la vegada que l'independentisme agafava força, ja fa uns anys que es sentia això de si algú serà capaç d'aturar el procés d'independència serà Podemos i pel que hem vist han aconseguit tornar a donar-li sentit polític a aquell federalisme que defensava el PSC i que curiosament ningú se'l creia, però ara sí.
Que potser són diferents aquestes dues concepcions del federalisme, o què? Jo considero que no, tant la naturalesa del concepte com l'impossibilitat de portar-lo a la pràctica són iguals en els dos moments, l'únic que ha canviat és com s'ha dit i com s'ha venut.
Tot això ve perquè actualment Podemos a Catalunya està en un procés per decidir la seva direcció amb candidatures diferents i com és normal els mitjans els hi fan entrevistes i aquestes coses. Tot llegint-les, m'ha xocat una entrevista feta per Vilaweb a Joan Giner, on el titular és A Podem no hi ha debat sobre la independència. M'he escandalitzat una mica i per saber una mica d'aquest homenet he anat a la seva presentació que hi ha a la web de Cat Sí que es Pot i m'he escandalitzat una mica més al veure que només la tenia en castellà (curiosa manera de defensar la plurinacionalitat, Joan). Ja escandalitzat he tornat a l'entrevista perquè volia saber com es justifica que no es tingui un debat sobre una qüestió tan important i transcendental com és la construcció d'un nou estat, però bé, ja no me'n puc esperar res.
Començo a llegir i em quedo amb algunes coses que diu:

Venim de la nova política, hem volgut tenir un debat des de baix amb la gent que hi ha als cercles. ... El reglament és fet perquè hi hagi pluralitat i debat en el si de les votacions.

Hem de tirar cap a l’assemblearisme, però cal que sigui pràctic, no com el de la CUP.

Nosaltres ja vam dir que allò que passi a Catalunya s’ha de decidir a Catalunya. (referint-se sobre l'entitat jurídica pròpia de Podem Catalunya)

Parlant amb la gent independentista que conec em diuen: ‘Estem molt desencisats, molt frustrats, perquè al final és sempre el mateix i no avancem.’ El que cal és donar una sortida, oferir una proposta perquè realment hi hagi un canvi a Catalunya. La nostra proposta és sortir a guanyar les pròximes eleccions a Catalunya.

És possible. Les forces estatals hauran de cedir en un moment o altre. (referint-se al referèndum)

No hi ha un debat sobre la independència perquè no som un projecte independentista. El debat que hi ha és sobre quina solució hi donem.

A partir d'aquí se'm plantegen uns quants dubtes i reflexions:

• Heu tingut el debat de si hauríeu de ser un projecte independentista o de fins a quin punt s'ha de donar suport a un procés constituent? Perquè argumentar que no teniu el debat de la independència perquè no sou independentistes sense haver tingut el debat prèviament per ratificar que ho sou o no és un peix que es mossega la cua i manca de sentit i lògica. Realment si creieu en l'assemblearisme i voleu pluralitat i debat no s'entén que defugiu de la realitat del país que és la construcció d'un nou estat per trencar amb el règim nascut de la transició i amb la gran oligarquia.
• Dius que les forces estatals hauran de cedir en un moment o altre. Davant de què cediran? Cediran davant d'algú que els hi demani votar? Va home va, ja portem molts anys intentant-ho. Està clar que només cediran (si cedeixen, que no ho crec) davant d'una amenaça per l'estat com és l'independentisme.
• Dius que quan parles amb independentistes li diuen que estan frustrats. No vull saber, doncs, què et diuen els teus companys de la resta de l'estat quan veuen els resultats electorals.
• I clar que sentim frustració, ni més ni menys que quan us feu els longuis davant de les sentències del Tribunal Constitucional tombant lleis que vosaltres amb el vostre gran canvi que prometeu no podreu realitzar ni somniant-ho.

En fi, em sembla que Podemos està condemnat a ser aquell PSOE que poc a poc es va anar desfent i podrint. Em sembla que no en tenen ni idea de com aconseguir un referèndum però com que són esclaus de l'electoralisme millor defensar el no a la independència, que defensant el sí aconseguiríeu alguna cosa per la societat però ho perdríeu tot com a partit polític. Queden ben clares les prioritats de cadascú i m'agradaria que recordéssiu que aquestes demostren el grau d'integritat i maduresa que té un partit polític.

Traieu-vos la careta i mostreu el Lerroux que porteu a dins!

Markisme-Raholisme i el Banc Expropiat.

Que GRAN Pilar Rahola en aquest vídeo parlant de la CUP, okupes i mossos. Això escriu Mark Serra al publicar un vídeo d'una intervenció de Pilar Rahola al programa del Cuní. 

El vídeo, com és d'esperar, és una constant crítica destructiva als moviments socials i als fets que han passat aquests dies a Gràcia arran del desallotjament del Banc Expropiat. L'entranyable Pilar ens delecta, un cop més, amb la seva manipulació de la informació i fent-nos empassar la seva opinió plena de demagògia com si tingués la raó absoluta.
Comença parlant de 14 mossos ferits, de motxilles amb material inflamable, de cotxes i de motos tot argumentant que l'Eulàlia Reguant (diputada de la CUP) no fa referència a aquests fets en la seva roda de premsa on denuncia les conseqüències de les actuacions policials.

Com que la bona de la Pilar llença preguntes, entenc jo, a l'espera de respostes, intentaré respondre les preguntes que es fa però em prendré la llibertat de preguntar-li altres coses, ni que molt em temo que no rebré cap resposta.

Així doncs, senyora Rahola, per què només parles dels ferits policials (recordo que són els que van armats i protegits) i no dels 67 manifestants ferits (ni ha més sense comptabilitzar) que es van produir entre dilluns i dimarts? Per què no parles dels 27 punts de sutura que es van aplicar al cap de tres manifestants? Per què no parles de la mutilació d'un dit o del trencament d'una ròtula?

Senyora Rahola, hi ha indicis que aquestes 67 persones posseïssin material inflamable o algun tipus d'arma? És més (o menys), hi ha indicis que aquestes 67 cometessin actes vandàlics?

Perquè seria molt miserable per part teva que justifiquessis i defensessis la massacre (com tu mateixa dius) de desenes de persones innocents per part de la policia, no creus?

L'estimada (sobretot a Palestina) Rahola ens afirma que els manifestants són una petita minoria que imposa una dictadura a través de la por i la violència. Curiosa reflexió que ens ofereix aquesta dona quan el que ha passat és tot un cos policial militaritzat entregant-se i sometent-se als interessos d'uns especuladors.

Senyora Rahola, prefereixes que un espai buit es destini a la dinamització del barri o que sigui una eina més per especular?

Ja m'imagino la resposta tenint en compte els valors morals d'aquesta peça. Per entendre que, un cop desallotjat, la utilitat del Banc Expropiat seria especuladora només cal saber qui és el propietari i quines són les seves empreses fantasma.
Crec que alguns no han assimilat que les protestes no només es basen en la defensa dels espais alliberats sinó que és una protesta en contra dels que utilitzen els béns per beneficiar-se individualment i, a més, amb la col·laboració d'un cos policial públic.

La primera pregunta que es fa l'escandalitzada Pilar és "què és?". Ja ho sabia de fa temps què seria el que ha passat ja que suposo que no va ser tant incrèdula de pensar-se que arribarien els Mossos, traurien la gent del Banc Expropiat, tapiarien el local i llestos, que no hi hauria cap reacció quan, de fet, s'anunciava molt abans del primer avís de desallotjament que n'hi hauria.

"Fem el que volen els ocupes o no hi ha pau social?" es pregunta la Pilar afegint que això és una amenaça. Arribats a aquest punt, prenc l'aire i respiro profundament ni que de poc serveixi...

PILAR! M'ESTÀS PARLANT SERIOSAMENT DE PAU SOCIAL? TU QUE DEFENSES ELS ASSASSINATS D'INNOCENTS A PALESTINA. TU QUE T'INDIGNA MÉS VEURE UN CONTENIDOR CREMAT QUE UNA PERSONA BUSCANT MENJAR EN UN CONTENIDOR.

Torno a prendre l'aire...
Bé, la pregunta que es fa no té cap sentit real, és una dicotomia inexistent. Les protestes no alteren la pau social, és el desallotjament qui trenca la pau social i les protestes són les reclamacions per retornar aquesta pau social (centrant-nos en aquest cas particularment ja que la pau social global mai ha existit).

Segueix el vídeo, parla de viatges al·lucinògens (totalment infantil) i denuncia als quatre vents "la massacre de policies". Òbviament, parla dels seus viatges al·lucinògens perquè si realment es miren els vídeos que corren per les xarxes només es poden observar el descontrol i la impunitat de la policia.

Senyora Rahola, has vist el vídeo on apareixen manifestants (sense caputxes ni motxilles i alguns en màniga curta) fugint desesperats mentre els Mossos els arraconen i, quan els manifestants passen atemorits, ells van donant-lis cops de porra? Has vist el vídeo d'un furgó de la Brimo dirigint-se a tota velocitat contra un grup de manifestants que no estaven causant cap destrossa ni desperfecte? Si no els has vist mira'ls i després m'expliques qui massacra a qui, ignorant manipuladora.

Amb la seva interpretació, la Pilar ens vol fer creure que el conflicte és entre els ocupes i els veïns preguntant-se qui té més raó, si uns o altres. Doncs, un altre cop, realitza una pregunta allunyada de la realitat que només demostra que la seva intervenció amaga darrere una intenció clara de maquillar l'actuació dels Mossos. El conflicte és entre els que defensem els espais alliberats en contrària d'aquells que volen utilitzar-los per benficiar-se i que, a més, utilitzen la policia per defensar la seva il·legítima riquesa.

Senyora Rahola, què en penses d'un periodista de la Vanguardia (amiguets teus) que va ser agredit pels Mossos?

Senyora Rahola, si tant a favor estàs de la repressió dels manifestants que causen destrosses, per què condemnes les actuacions policials de Veneçuela?

N'hi ha molts que estem cansats que apareguis cada dos per tres pels mitjans i enverinis la societat amb les teves mentides que surten de la teva boca, apreciada Pilar.

Insult al rigor històric i a les víctimes del feixisme.

"Si ets neutral en situacions d'injustícia, has escollit el costat de l'opressor. Si un elefant ha trepitjat la cua d'un ratolí i dius que ets neutral, el ratolí no apreciarà la teva neutralitat." - Desmond Tutu

Sovint hi ha una tendència en no posicionar-se quan hi ha un enfrontament, aconseguint així una falsa superioritat moral. Aquesta tendència s'excusa en afirmar que el dos bàndols d'un conflicte realitzen el mateix, matar vides. Òbviament són una llàstima les conseqüències que genera una guerra però no han d'ennuvolar l'anàlisi de la realitat en el degut moment.
Encara avui sentim veus que diuen que el bàndol franquista i el republicà van fer i causar el mateix, en el cas de la Guerra Civil. Afirmar això és insultar la memòria i manipular la història.

Hi ha dues argumentacions que sustenten aquesta mentida:
La primera és que tots els participants de la guerra són igual de dolents. Una premissa del pacifisme que no té cap sentit material i que només genera indiferència i ambigüitat.
Per entendre l'absurditat de tal argument només cal aplicar una mica de lògica i entendre que els fets mai són aïllats i s'han d'entendre en el context corresponent. Centrant-nos en la Guerra Civil només caldria fer-nos dues preguntes per adonar-se'n que els dos bàndols no eren iguals: quin va ser l'origen i com estava organitzat cada bàndol. L'origen està clar que va ser el cop d'estat del juliol del 36 per part dels militars, la CEDA i sectors religiosos que conformaven el bàndol nacional en un intent d'enderrocar la república per la força i establir una dictadura, motivat encara més pel triomf electoral del Front Popular. És a dir, la guerra va esclatar per culpa dels franquistes. A partir d'aquí, les persones que s'oposaven a un règim feixista van autodefensar-se tot conformant l'altre bàndol, el republicà. És a dir, des d'un inici els dos bàndols ja eren molt diferents. L'organització dels dos bàndols era ben diferent, mentre que el franquista era una clara jerarquia militar, el republicà era molt ampli i sovint s'autoorganitzava independentment. Això significa que les accions que realitzaven els franquistes eren comandades per alts càrrecs amb molt de poder que sabien perfectament què aconseguien amb les decisions que prenien. També vol dir que els republicans van tenir dificultats organitzatives ja que els recursos eren escassos i per conseqüència havien d'aglutinar moltes persones per parar els peus al feixisme. S'entén doncs que les diferents corrents que hi havia en el si de les tropes republicanes seguien les seves pròpies estratègies, cosa que fins i tot va provocar enfrontaments entre les files del mateix bàndol.

La segona és que els dos bàndols van cometre atrocitats i que, per tant, han de ser condemnades per igual. Primer de tot cal analitzar-les:
Significativament, les matances orquestrades per l'exèrcit franquista provenien d'ordres concretes d'alts dirigents militars (com ja s'ha dit) que buscaven estendre el terror entre la població amb l'ajuda de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Per part republicana també es van cometre assassinats de persones no-militars (burgesos i eclesiàstics, principalment) perquè donaven suport a la sublevació. Aquests darrers fets van ser puntuals i no responien a una estratègia per imposar el terror.
També s'ha retret, com si justifiqués els actes franquistes o s'equilibrés la balança de danys, els fets de Paracuellos en que, durant la batalla de Madrid, per evitar que els presoners (molts militars) afegissin potencial ofensiu a la revolta en cas que la ciutat caigués en mans dels franquistes, es va decidir evacuar-los a altres zones. Durant aquestes evacuacions les rutes van ser desviades i els presos van ser afusellats. És un fet que tampoc s'ha d'entendre com a aïllat, la desesperació i l'ansietat estaven a flor de pell durant aquell temps.
Aquest fet és el més recriminat i repetit per part d'aquells que volen equiparar tots els crims del franquisme amb l'autodefensa republicana. Mentre els franquistes massacraven per imposar el terror de forma sistemàtica com a estratègia militar i per exterminar a aquelles persones que serien dissidents en la seva desitjada dictadura militar, les matances republicanes van ser puntuals i sense gaire suport ja que eren contraproduents en construir una majoria popular antifranquista. Per exemplificar-ho, si els republicans mataven el capellà d'un poble, els habitants no acostumaven a donar-hi suport.
Quantitativament, les matances franquistes són desorbitades. Podem fer un repàs dels bombardejos de la Guerra Civil. Els franquistes van realitzar un estudi per quantificar les víctimes en mans de bombardejos republicans; la xifra era de 1.088 morts en tota la zona que controlaven els franquistes. Agafo aquesta xifra perquè segurament és la més inflada que hi pot haver, però tot i així serà una enèsima part de les víctimes en mans franquistes.
Ara anem a repassar els bombardejos més sagnants per part dels franquistes i els seus aliats:

• Bombardeig de Jaén (Legió Condor - Alemanya nazi): 159 civils morts
• Bombardeig de Guernica (Legió Condor - Alemanya nazi): 126 civils morts
• Massacre de la carretera Màlaga-Almeria (tropes franquistes): entre 3.000 i 5.000 refugiats civils morts
• Bombardeig de Barcelona (gener de 1938) (Aviació legionària - Itàlia feixista): 210 civils morts
• Bombardeig de Barcelona (març de 1938) (Aviació legionària - Itàlia feixista): entre 1.000 i 1.500 civils morts
• Bombardeig d'Alacant (1938) (Aviació legionària - Itàlia feixista): 311 civils morts
• Bombardeig de Granollers (Aviació legionària - Itàlia feixista): 224 morts
• Bombardeig de Xàtiva (Aviació legionària - Itàlia feixista): 129 morts
• Bombardeig de Lleida (Aviació legionària - Itàlia feixista): entre 185 i 250 civils morts

A part cal considerar tots els altres bombardejos i altres fets com la massacre de Badajoz que va deixar 4.000 assassinats. El general franquista que comandava les tropes de Badajoz (conegut com el carnisser de Badajoz) va ser ascendit a Ministre de l'Aire després de la guerra.

Doncs, queda evidenciat que els franquistes van començar la guerra, que tenien més recursos, que tenien un suport molt gran per part d'altres règims feixistes i que els assassinats que van cometre compleixen la condició de genocidi. Per tant, igualar els dos bàndols és una falta de respecte a tots aquells que van combatre els feixisme i a tots aquells que van morir en mans del feixisme, a part de ser un insult enorme al rigor històric.

Tal dia com avui encara esperem trobar els 150.000 desapareguts que estan repartits en les cunetes. De moment, però, ens hem de conformar amb la seva dignitat immortal que ens ha de recordar que no passaran, ni hem de deixar passar-los mai més.

"La indiferència és el pes mort de la història." - Antonio Gramsci.

Dates i proclamacions. Victòries i derrotes. Passat, present i futur.

Som el 14 d'abril i després d'haver guanyat les eleccions de fa dos dies, l'Avi està proclamant la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. No es deu esperar el rebombori que crearà a Madrid, on encara falten unes hores perquè es proclami la Segona República Espanyola.
Segurament no pensa que d'aquí uns dies arribaran uns ministres per mantindre unes converses que convertiran la nostra República en una autonomia. Això sí, amb un Estatut (que s'haurà de fer).
Si s'hagués d'imaginar un Estatut, seria el màxim fidel als seus anhels, així doncs, aquest Estatut (ara inexistent) propugnarà una estructura federal per a Espanya, la creació d’un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; fent una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat.

L'Avi no sap que quan aquest Estatut (es veu que s'anomenarà Estatut de Núria) sigui aprovat per la diputació provincial, per la Generalitat i per la població en un plebiscit (perquè està clar que el poble ha de votar i expressar-se) on el 99% votarà a favor, l'Estatut arribarà a les corts espanyoles.
Sort que ara, estant al balcó del Palau de la Generalitat, no pensa en tot això que passarà. Perquè si sabés que l'Estatut serà limitat profundament per la Constitució espanyola, li agafaria un mal de cap...

Així, segons la Constitució, l’Estatut de Núria no serà un projecte que les Corts només hauran de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El que serà el primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya no gaudirà de tota eficàcia jurídica.

L'Avi es deu pensar que d'aquí un any i poc estarà col·laborant en fer tirar endavant la República Catalana, però no. El que passarà és que s'iniciarà el debat sobre l'Estatut a les Corts espanyoles. Ai, pobre Macià, quina decepció s'emportarà. Tant feliç que se'l veu ara...

El que segur que no s'espera és que tot i que estigui proclamant la República Catalana, al final, les nostres aspiracions, """representades""" a l'Estatut de Núria, quedaran reduïdes a ser una regió autònoma dins l'Estat espanyol, s'instaurarà el bilingüisme oficial i la competència legislativa catalana serà reduïda dràsticament, ens designaran delegats per supervisar la Generalitat i tantes altres coses que de ben segur ens esperen, com no tenir la competència exclusiva en l'ensenyament.

En fi, quan vegi que la CEDA guanya les eleccions i suspèn l'Estatut, el que li agafarà no serà només un mal de cap. Esperem que no sigui massa fort el que li agafi...

Potser ja no hi serà quan el Front Popular guanyi el 16 de febrer del 36 i es restableixi l'Estatut.


85 anys després...

No m'imagino que diria l'Avi veient l'escenari actual. Segurament s'emocionaria, però ploraria al veure tot el que ha passat en aquests 85 anys; i tot el que no ha passat.
El panorama socioeconòmic i polític ha canviat molt al nostres país des de llavors. El que no ha canviat, però, és una Constitució que ens nega a ser el que som, una federació que molts defensen però obvien de portar-la a la pràctica i, per sort, la il·lusió d'un poble per (re)trobar la seva llibertat.
Espero que algun dia deixem de tenir aquesta il·lusió, espero realment que deixi d'existir la il·lusió per la llibertat de la terra ja que això significarà que la nostra il·lusió s'haurà satisfet i la nostra llibertat serà una realitat.

No nego que la Segona República Espanyola va ser millor que l'actual situació, sobretot des de la victòria del Front Popular que realment va ser la guspira per la creació d'un govern popular en el marc estatal que, a més, reconeixia les realitats nacionals. Defenso, però, que no ens hem d'emmirallar en la Segona República Espanyola ja que s'ha tendit a confondre la lluita antifeixista de la Guerra Civil amb el republicanisme espanyol més ampli.

Aprendre del passat és la base per construir el futur, doncs hem de saber que abans de federar-nos amb altres pobles, hem d'alliberar-nos com a tal i decidir lliurement aquesta federació.
Jo no defensaré ni m'emmirallaré amb la CEDA, ni amb Lerroux ni amb aquells que ens volen fer desaparèixer com a poble.

Seguirem, seguirem treballant per la República Catalana, per la justícia social i per la igualtat. Seguirem, seguirem recordant a aquells que van lluitar per la nostra llibertat.
El meu record avui va per l'Avi, per Francesc Macià, i m'agradaria acabar compartint un fragment de la proclamació de la República Catalana:

"En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional."

Sobre la legitimitat del Tribunal Constitucional.

"La història de la humanitat ha avançat únicament i exclusivament a través de la desobediència civil."

Analitzant com s'han desenvolupat els fets als últims temps, podem veure que van ser justament les accions del Tribunal Constitucional qui van revolucionar les mobilitzacions independentistes fent que aquestes fossin massives.
Un tribunal polititzat que defensa una constitució negociada entre franquistes i amiguets d'aparença democràtica fent veure que un nou temps arribava, el temps de canviar algunes coses però sense canviar res, el temps de la Transició.
Durant els darrers anys els desafiaments del TC al poble català no han sigut pocs:

• 28 de juny del 2010: Sentencia del TC retallant l'Estatut i deixant-lo quasi sense efectivitat. Era un atac a les molles que ens havia deixat l'autonomisme, ni de bon tros aquell estatut era un avenç ni una victòria, però aquell atac va ser un atac a la dignitat del poble català.
• 8 de maig del 2013: Suspensió de la declaració de sobirania i del dret a decidir.
• 14 de març del 2014: Sentencia que declara inconstitucional la declaració de sobirania i queda sentenciat jurídicament que a l'estat no hi ha dret d'autodeterminació.
• 11 de juny de 2015: El TC va declarar inconstitucionals els actes destinats a la realització de la consulta del 9-N.
• 2 de desembre de 2015: El TC declara inconstitucional la resolució del Parlament de Catalunya que declarava l'inici del procés de creació de l'Estat català en forma de república.

L'últim va ocórrer el dimarts passat:

• 16 de febrer de 2016: El Tribunal Constitucional suspèn el Departament d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència.

Doncs, en les massives mobilitzacions independentistes independentistes que hi ha hagut el que ha quedat clar és que la voluntat popular queda per damunt de les lleis imposades. Hem aconseguit que l'Estat i les seves estructures judicials no facin variar el nostre camí perquè, simplement, no reconeixem la legitimitat del TC. En aquest context, m'agradaria recordar l'acte heroic que va fer Rosa Parks quan, davant de la imposició de deixar el seient de l'autobús en el que viatjava per tal que un home de raça blanca s'hi assegués, ella va cometre un acte (en aquell temps) il·legal i no va voler moure's. Com a conseqüència va ser detinguda i multada per un acte de insubmissió, un acte de desobediència, però sobretot, un acte carregat de legitimitat.

Actualment nosaltres hem d'actuar amb la mateixa valentia, no hem de cedir en allò que creguem injust, hem d'actuar d'acord amb la nostra legitimitat que no es pot ni comprar ni reprimir. La nostra legitimitat és la força del moment que estem vivint.
Segurament els atacs que rebrem s'aniran perfeccionant i nosaltres haurem d'operar amb molta intel·ligència, haurem d'adaptar-nos a qualsevol atac i utilitzar-lo per enfortir la majoria independentista així com les nostres accions hauran de marcar el camí cap a la construcció de la nova República Catalana.

La llibertat no es demana, es pren.

La guerra de la informació.

"Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit." Malcolm X

El context en el qual ens trobem podem observar un Estat espanyol que, mentre es gasta 400.000 euros en una bandera per reafirmar el seu nacionalisme imperialista, les preocupacions es centren el el procés que estem duent a terme.

Ahir, en un intent d'atacar al procés tot atacant la CUP, Antena3 (cadena de televisió del Grupo Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara Hernández, que va participar en la Guerra Civil entrant a Barcelona sent el capità de la legió espanyola) va realitzar una exclusiva ben interessant. 

Van relacionar a la CUP, el suposat entorn d'ETA i Podemos amb el suposat "règim" de Veneçuela arran d'una trobada que es va dur a terme a Caracas. L'exclusiva afirmava que es tractava d'un viatge secret, però curiosament, Anna Gabriel (que va assistir a la xerrada) va realitzar una crònica del viatge a Veneçuela tot explicant com havia anat la xerrada, cosa que desmenteix el fet que la trobada fos secreta.

Primer de tot cal aclarir un parell de fets:

El suposat entorn d'ETA, que en molts mitjans ja ha aparegut tan sols com ETA, realment eren persones favorables al procés de pau a les terres basques ja que la trobada es va iniciar amb una declaració política on, entre d'altres coses, es recollia el suport al procés de pau i al dret d'autodeterminació dels pobles.

Relacionar Veneçuela amb un règim quan justament fa ben poc que es van realitzar eleccions i precisament la dreta veneçolana van sortir-ne vencedors, segurament gràcies a la pressió internacional i al finançament per part dels EUA als opositors per enderrocar les polítiques socials que perjudiquen els interessos dels grans propietaris. Es parla contínuament de Leopoldo López, un suposat pres polític, hauríem d'aclarir que un pres polític no és un polític que està pres, sinó una persona que esta presa per motius polítics. Leopoldo López va participar en la planificació de l'onada de violència a Veneçuela per desestabilitzar el govern de Maduro fent fins i tot crides a l'acció antidemocràtica per fer fora al president Maduro, aquestes crides van acabar amb actes violents que van causar tres morts i desenes de ferits. Es parla ben poc dels presos polítics a l'Estat espanyol, que no n'hi ha pas pocs.

I amb això, els mitjans del règim espanyol confirmen que estan desesperats, que necessiten activar tota la seva artilleria en forma de mitjans de comunicació per tal d'intentar apagar el moviment independentista, han demostrat que no tenen res.

Més ben dit, només tenen les mentides. Perquè quan s'ha de recórrer a la manipulació informativa més rancia i patètica per ferir a l'enemic, l'únic que s'aconsegueix és enfortir-lo. Si realment la seva estratègia d'engany mediàtic segueix per aquí (i espero no equivocar-me) serà una estratègia bruta, falsa i inútil. Per això, gràcies. Gràcies per relacionar-nos amb el procés de pau a Euskal Herria, gràcies per relacionar-nos amb aquells que en comptes de desnonar, realitzen un Pla per crear mils d'habitatges; que en comptes d'ignorar el 21,4% d'atur, s'esforcen per reduir el 6,1% d'atur que tenen allà.

Nosaltres no tenim cap problema en fer autocrítica, veiem necessari reconèixer els errors i saber rectificar.
Nosaltres no tenim cap problema en presumir, humilment, dels nostres encerts.
Nosaltres no tenim cap problema en ser orgullosos, perquè la nostra autocrítica ens omple tant d'orgull com els nostres encerts ho fan.

L'encert d'avui és defensar la veritat davant d'aquells que menteixen i manipulen.